Ja som a Pai, poblet de 3.000 habitants on tot és "superguai i supercuco de la muerte", si més no és la sensació que et dóna quan arribes d'altres llocs menys turísitcs. Com és possible que en un poblet tant petit hagin tantes i tantes botigues, totes elles venent productes molts currats (d'aquells que venen a les botigues del Born), és una incògnita, i com és possible que els pobles del voltant (igual o més macos) estiguin sense gaire turisme, i en canvi a Pai hi vagis tots els hippys (i molts atrapats als 60) i tots els turistes, també és una incògnita. En tot cas, les furgonetes són un exemple molt gràfic del que és Pai.
Vem tenir sort i ens vem topar amb un elefant pel camí, però que no enganyi la foto: està lligat amb unes cadenes enormes, i pertany a un resort que organitza excursions amb aquests animals tant grans. Per aquí pots trobar molts treks interessants però molt i molt petats de turisme. Preferim agafar la moto i fer via.
Bé, el que té fer via pel teu compte és que de vegades et quedes penjat, en aquest cas literalment penjat d'una liana enorme. Sí, tarzán ho feia millor, però les primeres vegades mai són fàcils.
I si segueixes fent via (45 km d'anar i 45 de tornar) de vegades et trobes sorpreses com aquesta: Lod cave es diu, i és una cova d'uns 700 metres on hi viuen (com en moltes coves) "mulciélagos" com diria aquell. Les fotos no fan justícia a la sensació que es té un cop dins, tot entrant dins, amb estalactites i estalacmites ennoooormes, humitat, res de llum, silenci, i de tant en tant, el sorollet del ratpanat: "cri cri". Acollonant.
També és cert que, on hi ha turisme, hi ha llibres, en anglès, però al cap i a la fi, llibres. Bé, ara hem decidit tirar cap a Chiang Rai, per un cop allà, decidir si anar a Myanmar o a Laos. Ja ho descobrirem junts, no?. Besitos y caramelitos de fresa per tothom.
Ja som a Pai, poblet de 3.000 habitants on tot és "superguai i supercuco de la muerte", si més no és la sensació que et dóna quan arribes d'altres llocs menys turísitcs. Com és possible que en un poblet tant petit hagin tantes i tantes botigues, totes elles venent productes molts currats (d'aquells que venen a les botigues del Born), és una incògnita, i com és possible que els pobles del voltant (igual o més macos) estiguin sense gaire turisme, i en canvi a Pai hi vagis tots els hippys (i molts atrapats als 60) i tots els turistes, també és una incògnita. En tot cas, les furgonetes són un exemple molt gràfic del que és Pai.
Vem tenir sort i ens vem topar amb un elefant pel camí, però que no enganyi la foto: està lligat amb unes cadenes enormes, i pertany a un resort que organitza excursions amb aquests animals tant grans. Per aquí pots trobar molts treks interessants però molt i molt petats de turisme. Preferim agafar la moto i fer via.
Bé, el que té fer via pel teu compte és que de vegades et quedes penjat, en aquest cas literalment penjat d'una liana enorme. Sí, tarzán ho feia millor, però les primeres vegades mai són fàcils.
I si segueixes fent via (45 km d'anar i 45 de tornar) de vegades et trobes sorpreses com aquesta: Lod cave es diu, i és una cova d'uns 700 metres on hi viuen (com en moltes coves) "mulciélagos" com diria aquell. Les fotos no fan justícia a la sensació que es té un cop dins, tot entrant dins, amb estalactites i estalacmites ennoooormes, humitat, res de llum, silenci, i de tant en tant, el sorollet del ratpanat: "cri cri". Acollonant. 
També és cert que, on hi ha turisme, hi ha llibres, en anglès, però al cap i a la fi, llibres. Bé, ara hem decidit tirar cap a Chiang Rai, per un cop allà, decidir si anar a Myanmar o a Laos. Ja ho descobrirem junts, no?. Besitos y caramelitos de fresa per tothom.
No hay comentarios:
Publicar un comentario